En un vist i no vist

Avui ha estat el primer dimecres després de la modificació d’horari, tres hores al matí amb els xunguis que son un grup força divers de bestioletes indefinibles, de fet l’únic adjectiu que se m’acud és "felinians".

Hi ha una mica de tot, des de pre-delinqüents (si no ho són ja) fins a un noi que no sap ni llegir ni escriure ni té ganes de saber-ne perquè així no ha de fer cap feina, a primera hora del matí els he pogut tenir bé a la classe, han treballat dintre de lo acceptable però després del pati ja ha estat un altra cosa, estaven molt esvalotats, insultant-se, cridant, escopinant-se, pegant-se clatellots, plantant-me cara… n’he fet fora a un per buidar mig pot de desodorant en spray perquè segons ell algú s’havia deixat anar del cul, però com que aquest estava fora els altres obrien i tancaven la porta constantment, fins que ha aparegut una furgoneta de repartiment i m’han dit que anés a obrir la porta de la tanca del pati, els he dit que no, que ja baixaria el profe de guàrdia, però tres han sortit com cohets i he hagut de sortir darrere d’ells.

He obert la porta mentre el director baixava l’escala i en tornar al taller m’he trobat un que sortia agafant-se la ma mentre uns altres deien "uhala! li ha clavat el boli!!!" i si, algú li havia clavat el bolígraf a la ma i li havia fet un tallet no gaire profund però mira, un tallet i tot això en menys d’un minut, segons sembla el tallat li havia donat un clatellot al tallador i aquest com que tenia el boli a la ma li ha tirat un viatge i li ha encertat a la ma.

El tallat venia d’una expulsió de tres dies a casa i fins que dilluns no vingui la seva família a parlar sobre elS temeS no pot tornar a venir, entre altres coses perquè deia que demà vindria amb una porra per esclafar-li el cap al tallador…

I és que si, que els psicopedagogs i psicopedagogues que ens envien la canalla tenen un ull clínic que veu menys que el meu ull del cul, cada vegada tinc més la impresió que ens veuen com una deixalleria on aparcar tota mena d’alumnes que no es poden aguantar ni amb pinces i amb aquests ni la mare Teresa de Calcuta pot fer res perquè en grups de 15 son incontrolables.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: En un vist i no vist

  1. Ricard diu:

    Podries explicar en quin tipus de centre treballes ? Soc mestre i al llarg de 15 anys he treballar en un centre d’educació especial i un temps en grups d’ESO adaptada, però molt diferents del que descrius.
    Ricard

  2. Dizzy diu:

    Buuuuf Voltaire, això sona molt díficil de portar. Tu fes el que bonament puguis per ells i mira de no prendre tu mal.Marca’t objectius ben pràctics i propers . No crec que puguis fer gaire per uns ” personajillos” així.
    Per cert, t’ he enllaçat des de la meva web 🙂

  3. Potser he perdut el fil, doncs, la meva absència ha estat llarga. On has anat a parar?

  4. Altis diu:

    Increíble, Voltaire, i paciència… No permetis que acabin amb tu (no sabria dir-te com, però).

Els comentaris estan tancats.