Fins aviat, Toby

Va ser l’any que vaig acabar la mili, no feia gaire que ens aviem quedat sense aquella cosa boja que ens mossegava a tots, el Trisky.

Uns amics d’uns amics et tenien a casa seva però com que els seus fills tenien al·lèrgia als teus pèls de cotófluix van decidir que nosaltres et cuidariem molt bé, i així va ser, nosaltres et vam cuidar molt bé i tu ens ho vas tornar amb escreix.

Des del primer dia vas ser la bestioleta més dolça del Món mundial, ens llepaves la cara de dalt a baix, quan tornavem a casa ens feies festa grossa, sempre estaves a punt per jugar i només et queixaves quan volies sortir a fer un tomb ensumar pipís de gossa o fer les teves cosetes.

T’agradava passejar molt i vam fer molts quilòmetres plegats, de vegades em servies d’escusa per fer les meves xerrades filosòfiques amb el Domènek, de vegades només perquè em venia de gust pujar al castell a rumiar i gaudir de la teva companyia. La mamà també n’ha fet de quilòmetres amb tu, tres vegades al dia, tots els dies de l’any, durant 15 anys.

Ens van dir que no menjaves gaire, només coses sel·lectes. La mamà aviat ho va corregir, això, ella cuina molt bé i sempre et feia el teu platet, a poc a poc et vas convertir en un fartonet, tothom et donava alguna molla, algun pessic i ja no hi havia res que no t’agradés.

T’encantava
anar en cotxe i treure el cap per la finestra, et quedava molt divertit
tot el pèl tirat enrere i el nasset negret amunt, ensumant l’aire i
mirant per on anavem. En arribar a un lloc conegut ja començaves a
bordar i et posaves nerviós de content.

Quan me’n vaig venir al
Principat et vas empipar amb mi, cada vegada que tornava primer em
feies molta  festa, però al cap d’una estona t’ho rumiaves i et posaves
"de morros" fins diumenge que ja estaves normal. Sort que aviat te’n
vas adonar que així et perdies la tarda de divendres i el dissabte
d’estar amb mi i se’t va passar l’emprenyamenta.

Cada vegada que
telefonava a casa li demanava a la mamà com estaves i a poc a poc ens
vam anar fent majors, et van anar sortint coses de l’edat i és que 17
anyets són poca broma.

M’alegro moltíssim d’haver-te vist i haver
gaudit de tu la setmana passada, sé que estàs feliç i que ara menges
tota la xocolata que vols.

T’estimo Toby.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Fins aviat, Toby

  1. Deric diu:

    No sé com s’ho fan però aconseguiexen fer-se estimar molt i que, quan se’n van, els trobem tant a faltar…
    Segur, però, que ara estarà al cel dels gossos amb el meu Wookie jugant amb ampolles de plàstic i menjant la xocolata que tant els agradava als 2 i no els deixavem menjar perquè els podia fer mal. Ara tenen tots els ossos del món per rossegar i tots els arbres que volen per aixecar la pota i terra per escarbar i de tot!

  2. Amelie diu:

    Merci per animar i sobretot per comentar!
    Jo he tingut molts gossos al ser a pagès, però de tots en recordo les coses més bones i saps que ells siguin on siguin també et recorden a tu…

    Un peto

    Amelie

Els comentaris estan tancats.